31 d’octubre del 1991, Font la Vanguardia.

UNA SENTENCIA SORPRENENT

El pas dels anys ens proporciona experiències diverses i presenciem o intervenim en situacions curioses, excèntriques o simplement extraordinàries; però també es ben cert que a mesura que avancem per el convencional camí del temps, advertim que es molt més difícil que sentim sorpresos per algú, per la senzilla raó de que la nostra capacitat de sorpresa o indignació ja ha sigut posada a prova anteriorment, i al comp tabilitzar una nova experiència, simplement ho farem amb l’ànima del veterà col·leccionista.

Però hi ha un succés que acaba de produir-se concretament en la ciutat de Barcelona, que ha tingut la rara habilitat de causar-me les més rares de les sorpreses.

Es tracta sobre una sentencia de l’administració de justícia que fa referència a una demanda presenta ja fa molts anys davant dels tribunals, concretament al 1984, per la entitat Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industria amb el propòsit de recuperar l’immoble que va comprar a principis de segle a la Rambla de Santa Monica d’aquesta ciutat i que al 1939 li va ser requisat.

Potser es oportú recordar que el CADCI va adquirir des de la seva fundació al 1903 una gran solvència i estima ciutadana degut a la utilitat publica dels seus ensenyaments professionals, cívics i esportius dedicats ampli i significatiu sector de la població laboral, que es la dedicada als treballadors del comerç. Ràpidament va anar adquirint una gran importància per la serietat dels seus ensenyaments i per la formació integral de ciutadania que s’impartien en tota Catalunya.

Els avatars de la guerra civil espanyola 1936-1939 van afectar a aquesta entitat com al conjunt de tot el país i en la immediata postguerra li van ser espoliats els seus bens i per tant també l’immoble i va ser prohibida la continuïtat de l’entitat.

Aquesta fou una greu agressió pròpia d’un regim que liquidava les llibertats democràtiques. Fins aquí, tot el que he escrit es simplement un recordatori i son fets absolutament coneguts per tots.

Així doncs, ¿ On esta la noticia sorprenent?  Desprès de la sentencia que acaba de emetre el jutjat de primera instancia numero sis de Barcelona, concretament el magistrat Sr. Juan Mariné Sabé, perquè en ella desaprova tots els raonaments exposats en la demanda que va presentar el CADCI per recuperar la seva seu , argumentant que la llei del 09 de febrer del 1939 de Responsabilitats Publiques ! va extingir al CADCI!

¿ Com es pot donar validesa a una tan clara mostra del talant totalitari d’aquell regim? , ¿ Quin sentit te reconèixer aquella injustícia que es va cometre contra les entitats i institucions?

Si continuem llegint la sentencia, la sorpresa va en augment doncs s’utilitza com a proba la suposada liquidació del CADCI en el que un decret del 31 de gener de 1944 així ho ratifica. A continuació es relata i reconeix que l’exèrcit va vendre el citat immoble el 08 de Novembre de 1947 a la Delegació Provincial de Sindicats a FET i de la JONS de Barcelona i tot això es considera com si d’una compraventa normal es tractes, com si res anormal s’hagués produït, desconeixent, aparentment; que tota aquesta operació es va fer sense saber que els legítims propietaris tinguessin cap possibilitat de protestar.

La sorpresa continua quan s’afirma que el CADCI actual no es el mateix que es va fundar al 1903 perquè, en 1979, quan van poder tornar a organitzar-se legalment, ho van fer amb l’ànima de reconstituir-lo.

¿ Algú es pot estranyar de que una entitat, com moltes altres, que va ser prohibida per la seva significació catalana, pogués, lògicament, procedir a la reorganització?

Però la sorpresa arriba al seu zenit quan s’aplica a la dramàtica trajectòria d’aquesta seu del CADCI el dret de usucapió, que senyala, que quan una propietat es posseïda, com en aquest cas, per la Administració per una temps de més de 30 anys, queda a les seves mans.

Però ¿ algú pot ignorar que els socis del CADCI van assistir impotents durant aquella època a la usurpació que es va produir?  Aquest no es el cas en el que uns bens passen a ser de l’administració per abandó o cessió, es simplement una situació en el que s’amortava als propietaris per protestar per el robo del que han sigut objecte i esperen que la llei torni a emparar el seus drets. Aquest, com es evident, no es un tema en el que la usucapió pugui aplicar-se.

Des de el més estricte respecte a les administracions de justícia i a les decisions del magistrat – jutge que ha emes aquesta sentencia, crec que es també el meu dret el manifestar la meva sorpresa al comprovar que s’utilitzen com a instruments legals unes lleis que son un exponent de la dictadura que va interrompé amb violència la vida associativa i institucional del país, que precisament  amb la recuperació de les llibertats democràtiques, deuen cicatritzar-se aquelles agressions, en el cas del CADCI tornant-li  als seus propietaris la seu en qüestió.

El CADCI des de la seva fundació, es una entitat amb clara vocació cívica i a pesar dels anys passats des del 1939, en el que va ser desposseït amb violència de la seva seu. D’opinió pública de Catalunya sap que aquella agressió es té que reparar.

La difícil tasca de l’administració de justícia requereix d’un ampli coneixement tècnic, i al mateix temps, d’aquella sabia capacitat per conjugar la sensibilitat democràtica, el sentit comú i la exigència de equipat.

No es senzill però, quan això es produeix, es crea en els ciutadans una profunda admiració que es troba molt allunyada de la sorpresa que ha ocasionat aquesta sentencia.