CADCI Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria

L’Associació	Agenda	Cultura	Acció social
Història	Noticíes	Esports	Internacional
Objectius	Revista Acció	Escoles Mercantils	Links
Serveis	Laboratori d’idees	Autonoms	Contacte

1-Formació

Les Escoles Mercantils Catalanes es funden el mes de febrer de 1904 des d’aquell dia i fins avui els centres d’instrucció del CADCI han forjat no solament les classes mercantils i menestrals d’aquest país ans també les futures èlits polítiques del catalanisme.

Actualment el CADCI imparteix les següents materies en col·laboració amb centres concertats.

Les àrees de formació en les que treballem són les següents:

-. Àrea de lideratge,
-. Àrea Tècnico-Informàtica,
-. Àrea Comercial,
-. Àrea Administrativa,
-. Àrea d’Idiomes,
-. Àrea de Transports.

• Àrea de lideratge: Programes de desenvolupament competencial per empreses basats en PNL, Coaching, Resolució de conflictes, gestió del canvi i altres tècnics per dirigir un negoci mercantil com cal.

• Àrea Tècnico-Informàtica: des de la capacitació d’adults en l’ús de les noves tecnologies informàtiques fins a l’especialització en la gestió informàtica integral dels processos de gestió, producció i administració.

•Àrea Comercial: tant capacitant agents comercials en les tècniques del màrqueting directe, com en l’atenció al públic darrera un mostrador, com també preparant professionals aptes per a col?laborar en la realització d’estudis de mercat, implantació, promoció i comercialització de productes de tota mena, amb especial atenció a l’entorn del petit comerç.

•Àrea Administrativa: abraçant des de la capacitació bàsica dels Auxiliars Administratius fins a l’especialització en funcions concretes com ara la Comptabilitat.

• Àrea d’Idiomes: Català (nivells A, B i C), Anglès administratiu i comercial, ...

• Àrea de Transports: Capacitació Professional Nacional i Autonòmica, Mercaderies Perilloses, Conseller de Seguretat, CAP (Certificat d’Aptitud Professional), ...

Per a més informació adreceu-vos al Centre.

2-Història

2.1 Precedents Educació Mercantil en Català

La Primera Escola Catalana

Fa cent anys, un mestre entusiasta i ferm catalanista, fundà a Barcelona, al carrer Sant Honorat, la primera escola catalana dels temps moderns. Es deia Francesc Flos i Calcat, havia nascut a Arenys de Mar l’any 1856 i estudià magisteri a l’Escola Normal de Girona, la més prestigiosa d’aquell temps. El 1878 creà una escola catalana al Masnou, on residia, però la crisi de les drassanes i de la navegació a Amèrica, feu que prengués una nova decisió. L’any 1886 havia publicat una memòria. “Les escoles Catalanes”, en la qual posava de manifest tot el que calia per tal que l’Escola Catalana fos, no un simple projecte sinó una realitat.

Deixem que ens ho expliqui ell mateix:

“ Sense escola catalana, sense escola en la qual la nostra llengua sigui el centre vital, no assolirem una educació acurada, i sense aquesta informació els homes de caràcter, aquests homes que demanen els nostres dies i que segurament exigiran els temps vinents, no podran resoldre el nostre plet polític en profit de Catalunya”.

I amb aquest entusiasme, des de la presidència del Foment Catalanista emprengué una lluita per fer realitat l’escola. L’any 1898, inaugurava el Col·legi Sant Jordi, l’objectiu i la il·lusió de la seva vida. La manca de llibres no li fou obstacle: en pocs anys, en va publicar una vintena de temes pedagògics, d’història de Catalunya fins a cançons catalanes, passant per la geografia –fou el primer en parlar de “comarques” i no de “províncies”, i creà una innovadora Granja Escolar Catalana, a la mateixa ciutat de Barcelona. El col·legi més tard –Escola Sant Jordi- tingué els seus alts i baixos i problemes de local. El CADCI li donà acolliment en uns moments especialment difícils per la nova Escola. Flos i Calcat morí l’any 1929, esgotat, però el col·legi continuà fins l’any 1939, en què la repressió franquista se l’emportà torrent avall, com tantes altres institucions de la nostra cultura. Però Flos i Calcat tenia, a la vegada, un projecte encara més ambiciós: la creació d’una entitat que promogués les escoles catalanes arreu de Catalunya. Fou l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, que tan bona feina va fer fins l’any 1939, en que també fou prohibida pel règim franquista, que odiava tot el que tingués ànima catalana. L’exemple, però, havia arrelat, i si Omnium Cultural o Escola Catalana han pugut superar totes les dificultats i persecucions que han trobat, és que s’hi han enfrontat amb aquell mateix esperit dels fundadors del Col·legi Sant Jordi i de la Protectora. Si avui l’escola comença a ser catalana de llengua i continguts, en bona part ho devem a aquells que fa un segle, van creure en la nostra gent i en la nostra cultura.

Josep M. Ainaud de Lasarte (Revista acció 1998)

ELS CENTRES EDUCATIUS

Com a resultat de l’acció social d’un sector del catolicisme varen fundarse innombrables centres educatius. Un d’ells fou L’Ateneu Social de Sant Feliu de Guíxols, creat el 1907. Té interès perquè els seus estatuts ja plantejaren que “l’objecte i fi de l’Ateneu Social es el millorament moral i material de la classe obrera... Per tant combatre l’Ateneu és combatre la classe obrera”. Tenia caixa d’estalvis i cooperativa obrera. El número de socis passà de 410 el 1907, a 793 el 1910. El seu director, mossèn Santos Boada es declarava, en una conferència el juliol del 1910, “demòcrata, cristià i social”.

A les darreries del segle passat i començament d’aquest, els ateneus exercien una tasca catalanitzadora notable, i d’aquesta política no n’estan absents els ateneus obrers. El problema és que ha estat poc estudiats, i que, per una altra banda, han quedat pocs testimonis i escasses fonts per conèixer l’abast d’aquest fet. Coneixem alguns centres amb més detall.

Per exemple, el Foment Martinenc (Ateneu Obrer) ha estat estudiat per Josep M. Solé, i que podem saber que s’hi donà una interessant activitat teatral catalana, amb una sèrie de representacions que segueixen una línia creixent: dues els anys 1880, 1883, 1884; deu el 1885-1889; dotze el 1890- 1894; vint-i-set el 1895-1899; vint-i-quatre el 1900- 1904; disset el 1905-1909; cinc el 1910- 1914; catorze el 1915- 1919; quaranta-dues el 1920- 1924; vint-i-cinc el 1925- 1929; i quinze el 1930-1937.

Cal remarcar com el 1895 hi ha un gran creixement de les representacions d’obres teatrals en català, i que es produeix una certa davallada abans de la guerra europea, per assolir el màxim durant els anys vint. Les obres representades eren, sobretot, costumistes (Serafí Pitarra, etc) i de Rusiñol, Guimerà i Ignasi Iglésies.

D’altra banda un altre element a tenir en compte és el nombre d’ateneus i de centres similars que és constitueixen. Resumint l’obre de Pere Solà (Els ateneus obrers i la cultura popular a Catalunya 1900- 1939), veiem que durant el període 1877-1898 varen fundarse vint-i-dos ateneus; el 1899-1914 els creats foren quaranta-tres; els anys 1915-1930 en van aparèixer dotze mentre que durant la Segona República (1931-1936) són quaranta-tres els ateneus obrers i populars constituïts.

L’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR

De tots els ateneus socials, probablement el més important i conegut fou l’Ateneu Enciclopèdic Popular, del qual cal parlar. Va néixer a l’escalf de la vaga general del 1902, a Barcelona, creat per homes d’esquerra amb preocupacions culturals i educatives, capficats amb l’ideal de l’educació del món obrer, com ens ha explicat un dels seus iniciadors, Josep M. de Sucre, i Albert Pérez-Baró,que en fou un directiu. Fou fundat el juliol del 1903, amb vint o vint-i-cinc socis, es reunien primer al local dels cors de Clavé; més tard tingué la seva seu al carrer Tallers, i després (desembre del 1904) passaren al carrer del Carme. Entre els fundadors hi havia Lluís de Zulueta, el cooperativista Eladi Gardó, el periodista republicà Federal I. Bó i Singla, i el neomalthusià Lluís Bulfi.

L’Ateneu Enciclopèdic Popular va néixer també amb molta afecció per l’excursionisme (per trobar la naturalesa, i a través d’ella el país); amb el desig de no vincular-se a cap partit polític; i amb l’objectiu central d’educar als obrers i millorar i reformar l’ensenyament públic (per la qual cosa va participar en la campanya a favor del Pressupost Extraordinari de cultura de l’Ajuntament de Barcelona, del 1908). L’Enciclopèdic tenia cinc sessions: Literatura i Belles Arts, Geografia i Història, Ciències, Sociologia i Arts Industrials. Des de la seva constitució s’hi debateren els grans temes de l’actualitat política, social i cultural; els grans problemes de Barcelona, Catalunya, Espanya i el món. Ja des de bon començament s’hi donaren conferències sorolloses, com les dels anarquistes A. Lorenzo i J. Prat., la del pedagog catalanista Joan Bardina, o la del Jaume Brossa sobre Catalunya davant d’Espanya.

L’ATENEU POLYTHENICUM

Molt interessant fou també la vida de l’Ateneu Polythenicum, encara que de pes específic menor que l’Enciclopèdic. Fou fundat per Rafael Campalans i un grup de professors expulsats de l’Escola del Treball, poc temps després d’instaurar-se la dictadura del general Primo de Rivera. Era inspirat per la gent de la Unió Socialista de Catalunya, i si donaren cursos de nivell superior, portats pels germans Xirau, Carles Pi i Sunyer, Pompeu Fabra, amb assistència d’una seixantena d’alumnes per curs. Hi havia una biblioteca lligada al Polythenicum actuava l’associació Obrera de Concerts, creada per Pau Casals, amb prop de tres mil socis.

Finalment voldria parlar del CADCI, que sense ésser pròpiament un ateneu portà a terme una tasca ateneística, ja que a més de les seves activitats socials i sindicals es dedicà a la tasca de difusió cultural, entre la pedagogia i esportiva entre els treballadors mercantils. El Centre Autonomista del Comerç i de la Indústria fou fundat el 1903, amb el doble objecte d’ajudar socialment als seus afiliats i de defensar la catalanitat.

El creixement dels socis va ésser espectacular: 85 el 1903, 1.100 el 1907, 4.300 el 1916, 7.175 el 1920. L’any 1908 ja tenia més de mil alumnes matriculats en 26 assignatures de les seves Escoles Mercantils.

El CADCI tenia seccions esportives, de mutualisme i de propaganda catalanista. Els seus socis eren els puntals de les revistes de nacionalisme radical, com Avant, Renaixement, La Nació, La Tralla. Fou el pioner en l’esport obrer amb el camps de la gimnàstica, el frontó, la boxa, el futbol i l’excursionisme. No cal parlar, perquè és ben coneguda de l’acció social i política del CADCI, ni de la seva participació en els fets del 6 d’Octubre, però si que voldria dir, per acabar, que la història del CADCI és una de les pàgines més brillants de la nostra història nacional i obrera, i que massa sovint ha estat voluntàriament oblidada i negligida per aquells que confonen la història de les classes populars catalanes amb la descripció de la ideologia retòrica del radicalisme verbal.

Josep Termes Professor d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. (Revista acció 1998)

2.2 Mostra de butlletins antics